Mi Sostingut ens parla del seu nou disc!


1. Acabeu de gravar el vostre primer disc (l’anterior era una maqueta -si no m’equivoque- amb la que vau rebre un Premi Ovidi Montllor): quines sensacions teniu després d’eixir de l’estudi?

Josep: Jo tinc una sensació sobretot de salt qualitatiu. Fins ara estava acostumat a la producció infrahumana a casa. Amb la formació en grup feia falta una gravació amb més qualitat. Crec que hem entrat a gravar en el moment més oportú, i hem aprés moltes coses a l’estudi.

El Beato: La sensació que tinc jo, que sóc un artista consagrat que ha participat en un fum de discs i, per tant, açò no em pilla cagant, és que al remat en estudi mai t’ix res com t’ho imaginaves abans d’entrar, però en acabant, després d’escoltar-ho milanta mil voltes, el resultat final pren una nova dimensió, per a bé o per a mal.

Llull Cobain: La veritat és que m’he sentit alleujat, ja que els primers dies no li veia ni cap ni peus: tot tenia una moltíssima millor qualitat que en les maquetes, però no tenia cap ni peus. Després, en seguir avançant amb la gravació tot pren color i veus que el resultat final comença a paréixer-se (més o menys) a lo que tu t’esperaves que es pareguera.

2. Hi ha innovacions respecte a l’estil de Mi Sostingut? Quines?

J: Tinc la impressió que hem millorat molt els últims mesos, potser degut a la tensió prèvia a la gravació. Hem inclòs cançons noves i altres que de tan velles eren com noves també. Cançons que es prestaven a allargar els finals fins a l’infinit i que ens han permès perfilar la part instrumental. En directe també hi ha innovacions, ja que a partir d’ara ens acompanyarà la Grefu amb el teclat i les veus.

E.B.: Millorar hem millorat, clar, però crec que l’estil Artés està present encara en unes cançons que, en acústic, ja demanaven un baix melòdic, una bateria insistidora i una distorsió salvatge. El teclat de la Grefu jo no el veia tan clar, però les seus dots poderoses per a tocar les tecles m’han convençut!

L.C.: L’estil seguix per la línia d’abans ja que, com diu el Beato, l’estil Artés es manté fidel als seus començaments. Està clar que hem millorat molt els últims mesos, cosa que ens ha permés el luxe de clavar alguns detalls que abans no haguérem pogut. La incorporació de la Grefu és molt recent i encara estem depurant algunes coses per a que el teclat s’adapte en certs punts.

3. Com descriuríeu el vostre disc?

J: La primera paraula que em ve al cap és eclèctic. Hi ha de tot: pop, rock dur, surf, ska, punk, balades, psicodèlia – molta psicodèlia -, funk, swing, xaranga, grunge i fins i tot flamenc.

E.B.: Ací es nota que cada u ve d’una mare: uns tenen formació clàssica i saben llegir música i tot, mentre altres com jo, que sóc autodidacte, he amprat un poquet d’ací i un poquet d’allà; ara, tots hem mamat més o menys la mateixa música i això es nota en la cohesió interna del grup. Del resultat final falta sentir la producció o inclús el màster, però podria resultar un disc molt fresquet, molt immediat i, sobretot, molt divertit: les lletres d’Artés no tenen desperdici, encara que a voltes no sàpies de què collons està parlant.

L.C.: Un disc molt variat quant a estils: té cançons acústiques, més pop; altres més rock dur, algunes molt psicodèliques… Cada u tenim uns gusts musicals, però tots ens entenem uns als altres a l’hora de tocar, i això fa que isca est estil tan peculiar.

4. Espereu rebre el recolzament del públic amb este pas avant?

J: El cas és que gràcies al crowfunding ja hem rebut el recolzament a priori. Si et sóc sincer, en que l’escoltaren els micromecenes i cap d’ells quedara decebut ja em sentiria satisfet. De fet ja estic satisfet, perquè sé que cap d’ells quedarà decebut. Però vaja, esperem que l’escolte també molta més gent!

E.B.: A mi me la bufa i no me la constipa si a la gent li agrada o no: com va dir Frank Zappa, «jo faig açò perquè m’agrada i, si en acabant li agrada ad algú més, això que t’has trobat.» Ara de veres, no estaria gens malament que pegàrem el colp, que a la gent li triomfara el disquet i que tot lo món sentira Mi Sostingut i no la merda de música que senten de normal; però, principalment, jo m’he tirat al rotllo perquè m’enxisen les cançons del tio Artés i em feia comboi acompanyar-les a trompades.

L.C.: Sempre seria un punt, la veritat. Sempre mola que la gent t’escolte i tal però jo, com Artés, amb el recolzament dels micromecenes ja em vaig quedar sorprés. El public va respondre molt bé, i em va alegrar molt.

5. Quina és la cançó que més vos agrada d’aquest nou disc? Per què?

J: A mi personalment m’agrada molt com ha quedat L’home del segle XXI. Ja ens agradaria a nosaltres, però em sembla que s’ha quedat molt Surfin’ Bichos.

E.B.: Com sol passar, mai saps on triar, però ara mateix em quede amb l’agrocosmogonia funky d’El terror de Pasqualo, que crec que és la més nova de les que al final entren en el disc. Perquè cal dir, senyores i senyoretes, que n’han quedat fora tres o quatre i més encara que no hem aplegat a gravar!

L.C.: Es difícil triar. Les cançons d’Artés m’encanten en general, però em quedaria entre L’esmorzar nu o Els deshumanitzats. Són dos cançons molt diferents una de l’altra, però que em resulten molt enèrgiques (cada una a la seua manera).

6. Podrieu esmentar els referents musicals que més vos han influït en aquest disc?

J: La pregunta del milió. Abans t’he dit que el disc s’ha quedat prou eclèctic, però és que el grup ja es prou eclèctic en si: A cadascú li agrada un tipus de música i, a això es sumen els consells i les aportacions de Rafa Sánchez, l’amo de l’estudi, i les de Pep Toni Ferrer, d’Oliva Trencada, el nostre productor, que segur que deixarà una empremta molt especial a les cançons. Per la meua part, una influència directa i conscient que podria reconèixer és, com t’he dit, la dels Surfin’ Bichos, o qualsevol altre grup de Fernando Alfaro.

E.B.: És curiós com Artés, que nasqué l’any 88, té uns referents d’una dècada que ha tocat de refiló; a mi em passa el mateix, que me mola el rock dels setanta; o a l’Uberos, que va nàixer l’any que va morir Kurt Cobain i ja veus… ara, està clar que les cançons de Mi Sostingut tenen quasi totes un regust a indie espanyol i rock alternatiu anglosaxó que tira de tos. A mi I el sol de València somriu em sona a Pavement i algunes altres a Los Planetas en la seua millor/pitjor època. I un poquet d’humor zappaesc, especialment en la sàtira homosexual.

L.C.: Ací entra un conjunt molt gran d’influències, perquè estem tocant i algú diu: «I si ací li posem açò, que tal quedaria?» I entre uns i altres fem marxa: per això, entre grunge, pop, metal, indie i un fum d’estils que escoltem, ixen estes coses.

7. Què sentiu en compartir escenari amb un dels grups més rellevants del panorama musical valencià, com són els Arthur Caravan?

J: Per a nosaltres és un gran honor. Els Arthur Caravan són la nostra influència més propera, sobretot pel que fa als finals interminables…  Ens fa molta il·lusió tocar amb ells, sobretot tenint en compte les nostres tendències enharmòniques. Gràcies al seu Atles enharmònic ara ja sabem on anar a enharmonitzar amb Fa sense que ningú ens moleste (i amb Sol doble bemol, quan s’anima).

E.B.: Colló, ni que els Arthur Caravan foren la Velvet Underground! Este país és tan xicotet que ens coneixem tots, però és curiós com fa quatre dies ningú donava ni un duro pels d’Alcoi i ara estan quasi tots que no caguen. Els xicons s’ho mereixen, però encara no tenen la repercussió que tindrien en un país normal; en tot cas, sempre és un comboi telonejar o que te telonege un grup d’amigatxos com ells, Senior i el Cor Brutal, Hugo Mas… ara, jo crec que el recital ideal seria amb Oliva trencada: de fet, hem llogat a Pep Toni de productor només per a que ens deixen telonejar-los. I, si pot ser, a Mallorca.

L.C.: La veritat és que em va alegrar molt quan em vaig assabentar, ja que com diu el Beat, sempre és un gust telonejar a un grup d’amigatxos.

8. Com animarieu el públic a escoltar la vostra música? Què dirieu per a convéncer-lo?

J: Provaré amb psicologia inversa: «No escolteu Mi Sostingut. Són uns farsants. Les lletres són pretencioses i la música és una merda. Escolteu projectes consolidats, que segur que mai vos fallaran!»

E.B.: Si ho diem nosaltres ningú ens farà cas: la gent és tan imbècil que se l’ha d’enganyar amb crítiques pretencioses i adjectius epítets de l’estil de «Mi Sostingut eleva el llistó dels discs de debut amb una dotzena d’interdisciplinars temes que són com una patada a la figa de la inexistent indústria discogràfica valenciana. Es nota la mà del productor, el mallorquí Pep Toni Ferrer (trencada Oliva), en un disc que catalitza pelegrines influències com les de…» i ací va el nom de tres o quatre grupets forasters de moda com Fleet Foxes, Iron & Wine o Els Amics de les Arts, per posar alguna referència coenta que pare propet. Potser si ens fera propaganda alguna tia bona com la Tere Ciges eixa…

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s